Aquest any es compleix el 50è. aniversari de la llarga i sagnant campanya per la independència d’Algèria. Per part dels francesos, es coneixia com les événements (els fets), una manera eufemística d’evitar el terme guerra. Però va ser una guerra total que va durar vuit anys i que va posar fi a la llibertat per al poble algerià. Malauradament, totes les parts hi van sortir perdent. Cap al final de la guerra, l’enemistat entre les parts era tan gran que alguns ciutadans francesos –els coneguts com a pieds-noirs– van arremetre contra tot el que van poder. Van cremar hospitals, biblioteques, dipòsits de reserva de combustible i tota mena d’infraestructures amb l’únic objectiu de deixar la que també havia estat la seva terra com un desert, igual que ho era l’any 1830 quan l’exèrcit francès va derrotar els otomans i va assumir el control d’aquest vast territori africà. Durant tot el conflicte hi va haver atrocitats terribles, sobretot al final de la guerra, la qual cosa va provocar una diàspora de gairebé un milió ciutadans d’origen francès i europeu.

Els ecos d’aquesta ferida increïble encara ressonen a les dues ribes del Mediterrani. Durant aquesta última dècada hi ha hagut alguns esforços de reconciliació a títol individual. Alguns pieds-noirs han visitat les seves antigues llars, pobles, escoles, cementiris, etc., en un esforç per apaivagar la seva eterna malenconia. Però què hauria passat a Algèria si hi hagués hagut un moviment de reconciliació? Hauria estat possible l’any 1962, o abans, si hi hagués hagut una tercera part en joc? Algèria es podria haver convertit en un dels països sociològicament i econòmicament més avançats? Malauradament, no va ser així. Tot i això, però, intentaré desenvolupar i explicar un procés que hauria evitat un gran patiment que encara avui senten profundament milions de persones que abans vivien juntes en una societat que, tot i injusta, era pacífica.