La informació que difonen els mitjans de comunicació presents a les zones de guerra ha canviat amb el pas dels anys. Els militars són conscients que necessiten els mitjans de comunicació i viceversa. En podríem dir un matrimoni de conveniència, però potser seria millor veure-ho com una relació simbiòtica entre els militars i els mitjans de comunicació en la qual cada part es beneficia de l’altra. Quan es produeix aquesta simbiosi, sorgeixen veus discordants que posen en dubte la llibertat de la premsa i l’objectivitat dels periodistes. Cada guerra és una oportunitat per a aprendre lliçons. Els militars han après que necessiten un aliat: els mitjans de comunicació.

A la majoria de zones de guerra, actualment les forces militars inclouen periodistes a les seves unitats. Sovint es poden veure periodistes amb jaquetes de Kevlar i informant des de vaixells de guerra o vehicles Humvee. Quina objectivitat poden tenir aquests periodistes asseguts als seients del davant dels vehicles i que reben protecció al camp de batalla? Fins a quin punt se’ls permet informar?

Cal destacar que els exèrcits i les missions humanitàries arreu del món han integrat periodistes a les seves unitats i ho continuen fent. Les xarxes de mitjans de comunicació ho van fer amb un nombre considerable de periodistes durant la invasió i l’ocupació de l’Afganistan i l’Iraq per part dels EUA, tot i que algunes també van enviar-hi periodistes no integrats. Quines històries són més precises? Quin preu s’ha de pagar per no estar integrat? Laith Mushtaq, el veterà fotoperiodista de guerra d’Al-Jazeera, va respondre algunes d’aquestes preguntes a Helsingor, Dinamarca, el febrer del 2012 a partir de la seva experiència en zones de guerra.

forces militars; periodisme integrat; periodisme no integrat; Iraq; camps de batalla; Afganistan