Des de la signatura de l’Acord del Divendres Sant l’any 1998, el conflicte violent i les operacions militars que afectaven l’estat d’Irlanda del Nord des del 1969 es van acabar i es va restablir la pau. Això no obstant, encara es poden percebre una desconfiança i una divisió molt profundes. Aquest article examina els factors que influeixen en el conflicte històric d’Irlanda fent referència a les formes de governança acceptables en una societat profundament dividida i amb uns conceptes de ciutadania, lleialtat i sobirania antagònics i diametralment oposats. Els canvis han estat fonamentals i profunds: absència de models d’ocupació militar, entrada d’antics combatents en la vida pública i política, desenvolupament d’estructures de govern participatives i progrés de la societat civil. Cal dir que l’Acord del Divendres Sant va ser vist per la comunitat majoritària –la població unionista– com una garantia per a afirmar la seva intenció i el seu desig de continuar formant part del Regne Unit (per a continuar essent britànics). De la mateixa manera, l’Acord va ser vist per la comunitat minoritària –la població nacionalista– com una garantia per a afirmar la seva intenció d’abandonar el Regne Unit i reunir-se amb la resta d’Irlanda (per a continuar essent irlandesos). Irlanda no ha estat mai una entitat sociopolítica uniforme o acordada. La naturalesa de la societat irlandesa és fragmentada, dividida i poliglota. Els estats fracturats que van sorgir de la partició forçada d’Irlanda l’any 1922 són el paradigma de les crisis i de les qüestions relatives a la sobirania i a la identitat. La sobirania disputada d’Irlanda s’analitza en relació amb tres factors clau associats: propietat, llegats del poder colonial i dinàmica d’una demografia canviant.